Àstrid Bierge
No hi ha res que m'interessi més que les paraules. És com una malaltia.
Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d'una butxaca foradada. De moment el rècord se l'emporta Difunts sota els ametllers en flor, d'en Porcel, que em va fer treballar com una negra.
Cada cop que m'atreveixo a obrir les Petites Proses Blanques de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil.litza.
A part de les paraules boniques o estranyes, m'interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N'hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m'assalten mentre estic al tren o pel carrer.
Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula
retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen
estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.
Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.
Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.
Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.
No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.
En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.
Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: 'Tenint en compte el que hi ha, és bastant'. Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).
11 de març 2011
3 de març 2011
19 de febr. 2011
18 de gen. 2011
Una sèrie a Tv3 de l'Albert Espinosa!!!
http://criatures.ara.cat/blog/2011/01/17/la-vida-dels-nens-hospitalitzats-en-una-serie-de-tv3/
http://criatures.ara.cat/blog/2011/01/17/la-vida-dels-nens-hospitalitzats-en-una-serie-de-tv3/
19 de des. 2010
avui hem dinat clotxa!
La Clotxa
La clotxa és un plat tradicional de la comarca de la Ribera d'Ebre, els seus orígens es perden en el temps.Els pagesos de la zona se'l preparaven el dia que tenien que realitzar les tasques pròpies del camp. Les característiques de la seva preparació tenen a veure amb els orígens del menjar, ja que el mateix pa buidat feia de carmanyola per portar el diferents ingredients, els quals són rics en calories i aporten l'energia i vitalitat necessària per poder realitzar el treballs de cada temporada al món rural.
Per les característiques dels conreus i el treball a la terra el pagès passava en determinades èpoques l'any alguns dies fora de la seva llar. La masia era el seu lloc de vida i el rebost estava degudament preparat: tomàquets de penjar, cebes, alls, oli i de casa es portava el pa de pagès i les arengades.
La clotxa, és fàcil de preparar, doncs el pagès s'estalviava la feina de cuinar i amb unes poques brases podia elaborar aquest nutrient menjar, on la "sardina de casco" o arengada acompanyada del tomàquet, l'all i la ceba, li donen un sabor exquisit i difícil de trobar a la cuina actual.
Aquest plat forma part del repertori domèstic popular i és difícil de tastar si no és a les taules de les cases particulars o a les manifestacions col·lectives com aplecs o romiatges. Darrerament algun restaurant de la comarca ha incorporat la clotxa a la seva carta de plats tradicionals.
Per a la seva preparació cal tallar en dos un pa de ½ quilo o un quilo i treure-li la molla. Mentre, s¿està escalivant la ceba, l'all i el tomàquet i es posa l'arengada a la brasa; el mig pa buit ens serveix de recipient on hi posarem el diferents ingredients cuits amb l'arengada; l'amaniment el farem amb un bon raig d'oli d'oliva de la Ribera d'Ebre, que impregni bé tot el pa, el que taparem amb la molla. El plat ja està preparat per a menjar. Una vegada coneguda la recepta tradicional també hem de dir que la imaginació pot formar part de la preparació del menjar, aquí és on altres ingredients poden entra a formar part de l'elaboració d¿un dels plats que sens dubte té un futur esperançador dins de la cuina tradicional de les comarques de l'Ebre. Bon profit.
La nostre clotxa avui per dinar
12 de des. 2010
11 de des. 2010
El TETE, una gossa única.
Guapa, intel·ligent, pesada, inquieta,interessada, llesta, ràpida...i no acabaria, perquè des de sempre has estat única. Ahir ens vas deixar, el teu cor va deixar de bategar després de 13 anys. Ja no podies més, tenies moltes coses, la tiroides, la leishmania, tumors invasius, enfermetat de coagulació...tot i això has i hem lluitat fins al final.
Vas arribar a les nostres vides fa 6 anys, et vam adoptar perquè els cunyats es canviaven de casa, i tu et vas quedar a la casa vella, i nosaltres vam arribar. Has estat el nostre primer gos. Anàvem a tot arreu amb tu, encara recoro "discusions" amb el Lluís perquè jo volia anar a tot arreu amb tu, i no podia ser.
El que et tornava boja era banyar-te, no he vist gos que li agradés l'aigua tan com tu Tete, senties el soroll de l'aigua, i frisaves per saltar. Ens ho vam passar molt bé amb tu, a la Vall Fosca. Ahir ho dèiem amb el Lluís, que entraves a tots els llacs, i que no paraves d'anar amunt i avall, i evidentment acabaves morta.
Per no dir totes les banyades al llac dels Angles, i més tard amb la Fosca, et trobarà molt a faltar la Fosca, has estat una mare i amiga per ella, està molt trista, i tot el dia està amb nosaltres i les nenes,elles també et troben a faltar.
No hi haurà mai un gos com tu Tete, moltes gràcies per tot, ens has demostrat moltes coses, has sigut molt pacient, creient, sempre ens has entès, i sempre ens has estimat. Nosaltres, siguis on siguis, sempre t'estimarem Tetinu, jo no volia que marxessis, perquè t'estimo molt, però és llei de vida, i tu has durat 13 anys, 6 dels quals has estat amb nosaltres i has sigut molt feliç, segueix així Tete, feliç, sempre et recordarem.
t'estimem molt
30 de set. 2010
2 de jul. 2010
21 de juny 2010
16 de juny 2010
9 de juny 2010
4 de juny 2010
CRÒNICA DEL PART
JA ÉS AQUÍ LA MARIONA!!!
DIA 30 DE MAIG (dia que vaig néixer, fa 27 anys)
Crònica del part
Les 21h del vespre, preparats per anar a sopar al Canaletes, un lleuger mal de panxa, ( com molts altres suposats quan tinc ganes de fer "popó"), entrem al rest i segueixen, una mica més forts.... Ja són contraccions... 22:30, trucada a l'hospital per dir q tinc contraccions però van de cada 3 min, o 7 o 10... I per no fer el paperina, truquem i ens diuen q fins q no siguin cada 5 min i durin un minut (duraven de 10 a 20") res.... 23:15, sortida del rest pq m'haig d'anar aixecant tot menjant xipironets brutalment bons, del mal. Paguem, donem explicacions i marxem cap al cotxe. Arribem a casa 23:45 i les contraccions cada 15 min... Fins les 1'30-2 cada vegada són més fortes, fins q en vénen 2 q flipes cada 5 min... I a les 2'20 surtim cagant llets cap a l'hospital de terrassa... ( el Lluís flipat amb el cotxe, com si portés el camió de bombers i evidentment amb els crits q feia... Molt i molt forts per cert...)
Arribada a l'hospital 2'35 aprox, puc dir el meu nom a recepció, m'acompanya el segurata cap als paritoris pq mirin com vaig, m'aturo amb el segurata, pk em diu: si quieres dame la mano... Li apreto la mà, un cop passada la sala d'espera, ja q tothom mirava i pam, contracció q flipes, els crits eren espectaculars de forts... Em feia molt mal, les noies flipant surten espantades i rient del pal, vaya tela amb la pava aquesta... Pujo a una camilla d'un salt i em porten a mirar si estava dilatada, evidentment seguia amb els crits, crec q m'han sentit des del caribe, i demanant l'epidural... Quan la noia em diu: NO TE LA PUC POSAR PQ JA ESTÀS DE PART I SORTIRÀ JA! imagineu la meva cara no??? a la següent contracció crido més, ja estic parint, a "lo vivo", crits brutals, fent molta força, molta i pillada a una barra de canto, pq m'anava millor... El lluís pobret anava dient: són normals aquests crits???jajajajaja, i les noies dient: no.. Pk tothom pareix amb epidural, no et fot! Jo hagués pogut!! En fi, a les 3h del matí, 4 apretades, i la Mariona ja sortia...moment màgic!!! El Lluís i jo super contents i flipats, pq era com si fos la primera vegada... Bé, és q era la primera vegada, l'Anna va sortir i va anar a neonats directe...
Hi havia noies q estaven esperant parir, q havien demanat q no volien epidural... Jajaja, al sentir-me a mi... S'ho van plantejar, jajajaja
Cosida de dos puntets de res, la Mariona a la teta, i veure la família esperant-nos, amb l'Anna tb clar... BRUTAL!
Ara la Mariona dorm, és molt bona i estem molt bé! Farem anys el mateix dia, cosa q mira, m'he n'estic fent a la idea, pq no volia, i sempre ho celebrarem juntes i farem un gran festival! Jajajaja
Petooooooons!!!!
DIA 30 DE MAIG (dia que vaig néixer, fa 27 anys)
Crònica del part
Les 21h del vespre, preparats per anar a sopar al Canaletes, un lleuger mal de panxa, ( com molts altres suposats quan tinc ganes de fer "popó"), entrem al rest i segueixen, una mica més forts.... Ja són contraccions... 22:30, trucada a l'hospital per dir q tinc contraccions però van de cada 3 min, o 7 o 10... I per no fer el paperina, truquem i ens diuen q fins q no siguin cada 5 min i durin un minut (duraven de 10 a 20") res.... 23:15, sortida del rest pq m'haig d'anar aixecant tot menjant xipironets brutalment bons, del mal. Paguem, donem explicacions i marxem cap al cotxe. Arribem a casa 23:45 i les contraccions cada 15 min... Fins les 1'30-2 cada vegada són més fortes, fins q en vénen 2 q flipes cada 5 min... I a les 2'20 surtim cagant llets cap a l'hospital de terrassa... ( el Lluís flipat amb el cotxe, com si portés el camió de bombers i evidentment amb els crits q feia... Molt i molt forts per cert...)
Arribada a l'hospital 2'35 aprox, puc dir el meu nom a recepció, m'acompanya el segurata cap als paritoris pq mirin com vaig, m'aturo amb el segurata, pk em diu: si quieres dame la mano... Li apreto la mà, un cop passada la sala d'espera, ja q tothom mirava i pam, contracció q flipes, els crits eren espectaculars de forts... Em feia molt mal, les noies flipant surten espantades i rient del pal, vaya tela amb la pava aquesta... Pujo a una camilla d'un salt i em porten a mirar si estava dilatada, evidentment seguia amb els crits, crec q m'han sentit des del caribe, i demanant l'epidural... Quan la noia em diu: NO TE LA PUC POSAR PQ JA ESTÀS DE PART I SORTIRÀ JA! imagineu la meva cara no??? a la següent contracció crido més, ja estic parint, a "lo vivo", crits brutals, fent molta força, molta i pillada a una barra de canto, pq m'anava millor... El lluís pobret anava dient: són normals aquests crits???jajajajaja, i les noies dient: no.. Pk tothom pareix amb epidural, no et fot! Jo hagués pogut!! En fi, a les 3h del matí, 4 apretades, i la Mariona ja sortia...moment màgic!!! El Lluís i jo super contents i flipats, pq era com si fos la primera vegada... Bé, és q era la primera vegada, l'Anna va sortir i va anar a neonats directe...
Hi havia noies q estaven esperant parir, q havien demanat q no volien epidural... Jajaja, al sentir-me a mi... S'ho van plantejar, jajajaja
Cosida de dos puntets de res, la Mariona a la teta, i veure la família esperant-nos, amb l'Anna tb clar... BRUTAL!
Ara la Mariona dorm, és molt bona i estem molt bé! Farem anys el mateix dia, cosa q mira, m'he n'estic fent a la idea, pq no volia, i sempre ho celebrarem juntes i farem un gran festival! Jajajaja
Petooooooons!!!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)