19 de des. 2010
avui hem dinat clotxa!
La Clotxa
La clotxa és un plat tradicional de la comarca de la Ribera d'Ebre, els seus orígens es perden en el temps.Els pagesos de la zona se'l preparaven el dia que tenien que realitzar les tasques pròpies del camp. Les característiques de la seva preparació tenen a veure amb els orígens del menjar, ja que el mateix pa buidat feia de carmanyola per portar el diferents ingredients, els quals són rics en calories i aporten l'energia i vitalitat necessària per poder realitzar el treballs de cada temporada al món rural.
Per les característiques dels conreus i el treball a la terra el pagès passava en determinades èpoques l'any alguns dies fora de la seva llar. La masia era el seu lloc de vida i el rebost estava degudament preparat: tomàquets de penjar, cebes, alls, oli i de casa es portava el pa de pagès i les arengades.
La clotxa, és fàcil de preparar, doncs el pagès s'estalviava la feina de cuinar i amb unes poques brases podia elaborar aquest nutrient menjar, on la "sardina de casco" o arengada acompanyada del tomàquet, l'all i la ceba, li donen un sabor exquisit i difícil de trobar a la cuina actual.
Aquest plat forma part del repertori domèstic popular i és difícil de tastar si no és a les taules de les cases particulars o a les manifestacions col·lectives com aplecs o romiatges. Darrerament algun restaurant de la comarca ha incorporat la clotxa a la seva carta de plats tradicionals.
Per a la seva preparació cal tallar en dos un pa de ½ quilo o un quilo i treure-li la molla. Mentre, s¿està escalivant la ceba, l'all i el tomàquet i es posa l'arengada a la brasa; el mig pa buit ens serveix de recipient on hi posarem el diferents ingredients cuits amb l'arengada; l'amaniment el farem amb un bon raig d'oli d'oliva de la Ribera d'Ebre, que impregni bé tot el pa, el que taparem amb la molla. El plat ja està preparat per a menjar. Una vegada coneguda la recepta tradicional també hem de dir que la imaginació pot formar part de la preparació del menjar, aquí és on altres ingredients poden entra a formar part de l'elaboració d¿un dels plats que sens dubte té un futur esperançador dins de la cuina tradicional de les comarques de l'Ebre. Bon profit.
La nostre clotxa avui per dinar
12 de des. 2010
11 de des. 2010
El TETE, una gossa única.
Guapa, intel·ligent, pesada, inquieta,interessada, llesta, ràpida...i no acabaria, perquè des de sempre has estat única. Ahir ens vas deixar, el teu cor va deixar de bategar després de 13 anys. Ja no podies més, tenies moltes coses, la tiroides, la leishmania, tumors invasius, enfermetat de coagulació...tot i això has i hem lluitat fins al final.
Vas arribar a les nostres vides fa 6 anys, et vam adoptar perquè els cunyats es canviaven de casa, i tu et vas quedar a la casa vella, i nosaltres vam arribar. Has estat el nostre primer gos. Anàvem a tot arreu amb tu, encara recoro "discusions" amb el Lluís perquè jo volia anar a tot arreu amb tu, i no podia ser.
El que et tornava boja era banyar-te, no he vist gos que li agradés l'aigua tan com tu Tete, senties el soroll de l'aigua, i frisaves per saltar. Ens ho vam passar molt bé amb tu, a la Vall Fosca. Ahir ho dèiem amb el Lluís, que entraves a tots els llacs, i que no paraves d'anar amunt i avall, i evidentment acabaves morta.
Per no dir totes les banyades al llac dels Angles, i més tard amb la Fosca, et trobarà molt a faltar la Fosca, has estat una mare i amiga per ella, està molt trista, i tot el dia està amb nosaltres i les nenes,elles també et troben a faltar.
No hi haurà mai un gos com tu Tete, moltes gràcies per tot, ens has demostrat moltes coses, has sigut molt pacient, creient, sempre ens has entès, i sempre ens has estimat. Nosaltres, siguis on siguis, sempre t'estimarem Tetinu, jo no volia que marxessis, perquè t'estimo molt, però és llei de vida, i tu has durat 13 anys, 6 dels quals has estat amb nosaltres i has sigut molt feliç, segueix així Tete, feliç, sempre et recordarem.
t'estimem molt
30 de set. 2010
2 de jul. 2010
21 de juny 2010
16 de juny 2010
9 de juny 2010
4 de juny 2010
CRÒNICA DEL PART
JA ÉS AQUÍ LA MARIONA!!!
DIA 30 DE MAIG (dia que vaig néixer, fa 27 anys)
Crònica del part
Les 21h del vespre, preparats per anar a sopar al Canaletes, un lleuger mal de panxa, ( com molts altres suposats quan tinc ganes de fer "popó"), entrem al rest i segueixen, una mica més forts.... Ja són contraccions... 22:30, trucada a l'hospital per dir q tinc contraccions però van de cada 3 min, o 7 o 10... I per no fer el paperina, truquem i ens diuen q fins q no siguin cada 5 min i durin un minut (duraven de 10 a 20") res.... 23:15, sortida del rest pq m'haig d'anar aixecant tot menjant xipironets brutalment bons, del mal. Paguem, donem explicacions i marxem cap al cotxe. Arribem a casa 23:45 i les contraccions cada 15 min... Fins les 1'30-2 cada vegada són més fortes, fins q en vénen 2 q flipes cada 5 min... I a les 2'20 surtim cagant llets cap a l'hospital de terrassa... ( el Lluís flipat amb el cotxe, com si portés el camió de bombers i evidentment amb els crits q feia... Molt i molt forts per cert...)
Arribada a l'hospital 2'35 aprox, puc dir el meu nom a recepció, m'acompanya el segurata cap als paritoris pq mirin com vaig, m'aturo amb el segurata, pk em diu: si quieres dame la mano... Li apreto la mà, un cop passada la sala d'espera, ja q tothom mirava i pam, contracció q flipes, els crits eren espectaculars de forts... Em feia molt mal, les noies flipant surten espantades i rient del pal, vaya tela amb la pava aquesta... Pujo a una camilla d'un salt i em porten a mirar si estava dilatada, evidentment seguia amb els crits, crec q m'han sentit des del caribe, i demanant l'epidural... Quan la noia em diu: NO TE LA PUC POSAR PQ JA ESTÀS DE PART I SORTIRÀ JA! imagineu la meva cara no??? a la següent contracció crido més, ja estic parint, a "lo vivo", crits brutals, fent molta força, molta i pillada a una barra de canto, pq m'anava millor... El lluís pobret anava dient: són normals aquests crits???jajajajaja, i les noies dient: no.. Pk tothom pareix amb epidural, no et fot! Jo hagués pogut!! En fi, a les 3h del matí, 4 apretades, i la Mariona ja sortia...moment màgic!!! El Lluís i jo super contents i flipats, pq era com si fos la primera vegada... Bé, és q era la primera vegada, l'Anna va sortir i va anar a neonats directe...
Hi havia noies q estaven esperant parir, q havien demanat q no volien epidural... Jajaja, al sentir-me a mi... S'ho van plantejar, jajajaja
Cosida de dos puntets de res, la Mariona a la teta, i veure la família esperant-nos, amb l'Anna tb clar... BRUTAL!
Ara la Mariona dorm, és molt bona i estem molt bé! Farem anys el mateix dia, cosa q mira, m'he n'estic fent a la idea, pq no volia, i sempre ho celebrarem juntes i farem un gran festival! Jajajaja
Petooooooons!!!!
DIA 30 DE MAIG (dia que vaig néixer, fa 27 anys)
Crònica del part
Les 21h del vespre, preparats per anar a sopar al Canaletes, un lleuger mal de panxa, ( com molts altres suposats quan tinc ganes de fer "popó"), entrem al rest i segueixen, una mica més forts.... Ja són contraccions... 22:30, trucada a l'hospital per dir q tinc contraccions però van de cada 3 min, o 7 o 10... I per no fer el paperina, truquem i ens diuen q fins q no siguin cada 5 min i durin un minut (duraven de 10 a 20") res.... 23:15, sortida del rest pq m'haig d'anar aixecant tot menjant xipironets brutalment bons, del mal. Paguem, donem explicacions i marxem cap al cotxe. Arribem a casa 23:45 i les contraccions cada 15 min... Fins les 1'30-2 cada vegada són més fortes, fins q en vénen 2 q flipes cada 5 min... I a les 2'20 surtim cagant llets cap a l'hospital de terrassa... ( el Lluís flipat amb el cotxe, com si portés el camió de bombers i evidentment amb els crits q feia... Molt i molt forts per cert...)
Arribada a l'hospital 2'35 aprox, puc dir el meu nom a recepció, m'acompanya el segurata cap als paritoris pq mirin com vaig, m'aturo amb el segurata, pk em diu: si quieres dame la mano... Li apreto la mà, un cop passada la sala d'espera, ja q tothom mirava i pam, contracció q flipes, els crits eren espectaculars de forts... Em feia molt mal, les noies flipant surten espantades i rient del pal, vaya tela amb la pava aquesta... Pujo a una camilla d'un salt i em porten a mirar si estava dilatada, evidentment seguia amb els crits, crec q m'han sentit des del caribe, i demanant l'epidural... Quan la noia em diu: NO TE LA PUC POSAR PQ JA ESTÀS DE PART I SORTIRÀ JA! imagineu la meva cara no??? a la següent contracció crido més, ja estic parint, a "lo vivo", crits brutals, fent molta força, molta i pillada a una barra de canto, pq m'anava millor... El lluís pobret anava dient: són normals aquests crits???jajajajaja, i les noies dient: no.. Pk tothom pareix amb epidural, no et fot! Jo hagués pogut!! En fi, a les 3h del matí, 4 apretades, i la Mariona ja sortia...moment màgic!!! El Lluís i jo super contents i flipats, pq era com si fos la primera vegada... Bé, és q era la primera vegada, l'Anna va sortir i va anar a neonats directe...
Hi havia noies q estaven esperant parir, q havien demanat q no volien epidural... Jajaja, al sentir-me a mi... S'ho van plantejar, jajajaja
Cosida de dos puntets de res, la Mariona a la teta, i veure la família esperant-nos, amb l'Anna tb clar... BRUTAL!
Ara la Mariona dorm, és molt bona i estem molt bé! Farem anys el mateix dia, cosa q mira, m'he n'estic fent a la idea, pq no volia, i sempre ho celebrarem juntes i farem un gran festival! Jajajaja
Petooooooons!!!!
24 de maig 2010
FINS ARA MEG
Fa temps que et vaig conèixer,i mai havia vist un gos tant gran com tu, vaig al·lucinar, primer vaig tenir una mica de respecte cap a tu, perquè clar, eres el gos del meu "amic" quan et vaig descobrir, i tot i que els gossos m'encantaven, eres enorme. Poc a poc, et vaig anar coneixent, i vas demostrar-me que eres gran si, però sobretot de COR, eres una passada Meg, com una gosseta com tu, podria ser així, quietona, juganera, fineta...recordo quan et donava menjar, un trosset de pa, per exemple, no he vist gos més cuidadós que tu a l'hora d'agafar el menjar de la mà, i de la boca, que també te'l donava així, desconfiaves una mica, però finalment, l'agafaves...
Saps que me'ncantava de tu i que mai oblidaré? no sé si cap altre gos ho farà a la família, però a mi quan m'ho feies, m'agradava molt. Eres la millor llepadora de dits del peu! Genial, començaves a llepar, i no sé què hi trobaves, però t'encantava...i a mi també :) .
No oblidaré les estones que hem passat estirades a terra, mirant-nos, com et feia pobreta, et tocava el morrito, el cap, i la teva super panxa rosada...
No oblidaré com t'agradava quan t'acariciava el llom de l'esquena i t'encantava i feies aquelles alegries teves amb tot el cap i el cul.
Tampoc quan et palpava i notava alguna cosa rara, algún bulto, o una paparra que se t'havia engantxat, i corria a treure-te-la...
Has pogut conèixer la nostra filla, l'Anna, que ara ja sabia cridar-te, tot i que la "ge" encara no la sap dir, i ella et diu ME, i cada vegada que baixa les escales de casa, et crida perquè veu una foto teva...llàstima que la Mariona, no t'ha pogut conèixer, però t'ha sentit, ha tingut la sort que fa una setmana eres a casa nostre, i et va sentir bordar,respirar, i també la vas llepar a través de la meva pell. Li parlarem molt i molt de tu...
Avui ens has deixat Meg, i mai t'oblidarem, perquè com diu el Lluís, ets i sempre seràs el millor gos del Món Mundial. T'ESTIMEM MEG.
22 d’abr. 2010
18 de març 2010
14 de març 2010
4 de març 2010
Un nadó de 275 grams, el nen prematur més petit del món que sobreviu
L'experiència mèdica constatava que un nadó prematur amb un pes inferior als 350 grams moria poc temps després de néixer.
A Göttingen, a Alemanya, es va haver de fer una cesària a una dona en la seva vint-i-cinquena setmana de gestació. El nadó pesava només 275 grams, però tot i això, va poder tirar endavant, i s'ha convertit en el nen prematur més petit del món que sobreviu.
El nadó va néixer el 25 de juny passat a la clínica universitària de Göttingen. Es tracta del quart nadó al món que aconsegueix sobreviure amb un pes tan baix, el primer de sexe masculí. I és que segons els experts, les possibilitats de supervivència en les nenes prematures són un 25% més elevades.
La mare del nadó va anar a la clínica per complicacions en l'embaràs. Els metges van intentar endarrerir el part per les poques setmanes de desenvolupament del petit, però finalment no hi va haver cap més opció que fer una cesària. Afortunadament, el nadó no va tenir complicacions greus com, per exemple, vessament cerebral o infeccions, ha explicat un dels doctors que el va atendre.
El petit va ser donat d'alta després de passar sis mesos a la Unitat de Cures Intensives i amb un pes de 3,7 quilos. Per evitar problemes de mobilitat i neurològics, el petit serà sotmès a controls mèdics periòdics i a sessions d'estimulació precoç.
http://www.3cat24.cat/multimedia/jpg/8/9/1267723317198.jpg
A Göttingen, a Alemanya, es va haver de fer una cesària a una dona en la seva vint-i-cinquena setmana de gestació. El nadó pesava només 275 grams, però tot i això, va poder tirar endavant, i s'ha convertit en el nen prematur més petit del món que sobreviu.
El nadó va néixer el 25 de juny passat a la clínica universitària de Göttingen. Es tracta del quart nadó al món que aconsegueix sobreviure amb un pes tan baix, el primer de sexe masculí. I és que segons els experts, les possibilitats de supervivència en les nenes prematures són un 25% més elevades.
La mare del nadó va anar a la clínica per complicacions en l'embaràs. Els metges van intentar endarrerir el part per les poques setmanes de desenvolupament del petit, però finalment no hi va haver cap més opció que fer una cesària. Afortunadament, el nadó no va tenir complicacions greus com, per exemple, vessament cerebral o infeccions, ha explicat un dels doctors que el va atendre.
El petit va ser donat d'alta després de passar sis mesos a la Unitat de Cures Intensives i amb un pes de 3,7 quilos. Per evitar problemes de mobilitat i neurològics, el petit serà sotmès a controls mèdics periòdics i a sessions d'estimulació precoç.
http://www.3cat24.cat/multimedia/jpg/8/9/1267723317198.jpg
14 de gen. 2010
L'escriptor Jordi Cervera escriu una novel·la a Twitter
Actualitzat a les 19:04 h 14/01/2010
L'escriptor Jordi Cervera ha començat una novel·la a Twitter, una eina que es caracteritza perquè els missatges que s'hi emeten estan limitats als 140 caràcters. En realitat, es tracta d'un encàrrec de l'Institut de Cultura de Barcelona (ICUB), que amb aquesta acció vol promoure la setmana BCNegra, una trobada dedicada a la novel·la negra que Barcelona acollirà a partir del dia 1 de febrer.
A diferència d'altres precedents, en què un autor "retalla" la seva obra en porcions de com a màxim 140 caràcters, Cervera explica al 3cat24 que ha optat per convertir cada entrada en una escena. No té un pla decidit de la trama, que evolucionarà en funció de les rèpliques que facin els usuaris. "Això m'obliga a ser sintètic i a prescindir de moltes coses, però queda molt Twitter", assegura.
Cervera admet que no feia servir Twitter i que hi va entrar poc abans de començar aquest projecte, per entendre com funciona l'eina, però això no l'espanta. "Serial Chicken" va començar ahir, amb l'aparició d'un pollastre mort, i el seu autor publicarà cada dia cinc micropeces fins al dia 5 de febrer.
La trama gira al voltant dels múltiples assassinats que ha comès als carrers de Barcelona... una gallina. A més, els usuaris de Facebook podran seguir aquesta novel·la breu i negra i està previst que n'hi hagi imatges a Flickr. La situació es podrà seguir a través de Google Maps.
Com era de preveure, al final de tot l'obra tindrà una edició impresa, passant del format innovador del microblòguing al tradicional del llibre amb tapa dura.
12 de gen. 2010
Molt bo!!
Sí, ¡yo soy el de Educación Física! Formo parte de un cuerpo especial, de un grupo de docentes privilegiados, de un una banda de ilusionados, de los que conectan con sus alumnos, de los que valoran la educación en toda su globalidad, de los que tratan de mejorar día a día, de los que se sienten solos en los Claustros, de los que las familias no solicitan su acción tutorial, de los que pasan frío y calor por esos patios, de los que todavía les queda mucho por aprender, de los olvidados por la administración... Si, soy el de Educación Física.
Cuando los cimientos de la escuela se tambalean porque sus enseñanzas han dejado de interesar a nuestros alumnos, la Educación Física se muestra como uno de los pilares que aún la sostienen. Los niños vienen al cole de otra manera cuando toca "gimnasia". Llegan con ilusión y motivación. ¿Qué se le habrá ocurrido al maestro? ¿Maestro que vamos hacer hoy?. Esas preguntas nos llenan de satisfacción y aumentan nuestra maltrecha autoestima. Es entonces cuando nos colgamos la placa en el pecho, como si Sherif se tratara. ¡Somos los de Educación Física!.
Con nuestros alumnos nos sentimos importantes porque ellos nos valoran. Cabalgamos de clase en clase como un "Llanero solitario", porque somos los de Educación Física. Nuestros alumnos están ávidos de dar su clase de Educación Física, recogen rápidamente los libros y sus enseres en cuanto abrimos la puerta del aula, esas caras aburridas se transforman, los ojos le brillan, echan chispas, en sus rostros se empiezan a dibujar sonrisas, están impacientes, se mueven de las sillas, se nota un cierto nerviosismo por salir al patio cuanto antes, ha llegado el de Educación Física.
Somos especiales porque nuestra asignatura es especial, aprovechemos su motivación intrínseca. No dejemos escapar esa gran oportunidad educativa. Apriétate el cinturón, colócate bien la placa, ajústate el sombrero y vamos a jugar, vamos a crear situaciones de aprendizaje en donde los niños se sientan a gusto, seguros, ilusionados, con ganas de moverse...
Aprovechemos la motricidad para educar, formemos personas competentes, trabajemos sus emociones y sus relaciones sociales, hagamos de ellos personas más autónomas y autosuficientes, mejoremos su autoestima, fomentemos su creatividad, desarrollemos su capacidad de esfuerzo...
Olvidemos nuestras frustraciones profesionales, esquivemos las zancadillas que nos pone la sociedad, ignoremos los prejuicios sobre nuestra área. Somos como los "Hombres de Harreson" o el "Equipo A", como Chuck Norris, Rambow o Superman. Sintámonos orgullosos de lo que somos. Te vuelvo a decir, somos un cuerpo especial.
Nos reducen los horarios, se nos marginan de las competencias básicas, ¿y la competencia motriz, dónde está?, la especialidad desaparece de la formación universitaria de magisterio,¿ a dónde vamos a ir a parar?... Quieren alumnos competentes, ¿pero en qué? En lengua, matemáticas y en el conocimiento e interacción con el medio. ¿Y las otras cinco competencias? ¿Quien las va a desarrollar? ¿Cómo puede interactuar un niño desde su pupitre? ¿Como puede mejorar su autonomía personal si no ha desarrollado sus cualidades y habilidades y destrezas motrices? ¿Cómo puede interactuar con los demás si sólo puede relacionarse con los compañeros de las mesas que hay a su alrededor?...
Está claro que somos un "grano en el culo" para la administración, entorpecemos los horarios, nos tienen que suplir las bajas con otros especialistas, no lo pueden hacer con los de apoyo o con otros docentes del centro. Ahora todos generalistas y volvemos al dicho de antes "El maestro Liendre de todo sabe y de nada entiende". Sí, en eso parecer ser que consiste una educación de calidad, en crear un profesorado más técnico (la carrera durará 4 años), pero menos especializado en nada.
¡Somos los de Educación Física! Desafortunadamente que poco nos quedará por serlos. Nos están pidiendo la placa y el arma, pero si al final todos somos generalistas, no olvidéis vuestras raíces, porque ¡Somos los de Educación Física!
Juan Carlos Muñoz Díaz
CAMPAÑA POR EL ORGULLO DE SER DOCENTE DE EDUCACIÓN FÍSICA. PÁSALO....
Cuando los cimientos de la escuela se tambalean porque sus enseñanzas han dejado de interesar a nuestros alumnos, la Educación Física se muestra como uno de los pilares que aún la sostienen. Los niños vienen al cole de otra manera cuando toca "gimnasia". Llegan con ilusión y motivación. ¿Qué se le habrá ocurrido al maestro? ¿Maestro que vamos hacer hoy?. Esas preguntas nos llenan de satisfacción y aumentan nuestra maltrecha autoestima. Es entonces cuando nos colgamos la placa en el pecho, como si Sherif se tratara. ¡Somos los de Educación Física!.
Con nuestros alumnos nos sentimos importantes porque ellos nos valoran. Cabalgamos de clase en clase como un "Llanero solitario", porque somos los de Educación Física. Nuestros alumnos están ávidos de dar su clase de Educación Física, recogen rápidamente los libros y sus enseres en cuanto abrimos la puerta del aula, esas caras aburridas se transforman, los ojos le brillan, echan chispas, en sus rostros se empiezan a dibujar sonrisas, están impacientes, se mueven de las sillas, se nota un cierto nerviosismo por salir al patio cuanto antes, ha llegado el de Educación Física.
Somos especiales porque nuestra asignatura es especial, aprovechemos su motivación intrínseca. No dejemos escapar esa gran oportunidad educativa. Apriétate el cinturón, colócate bien la placa, ajústate el sombrero y vamos a jugar, vamos a crear situaciones de aprendizaje en donde los niños se sientan a gusto, seguros, ilusionados, con ganas de moverse...
Aprovechemos la motricidad para educar, formemos personas competentes, trabajemos sus emociones y sus relaciones sociales, hagamos de ellos personas más autónomas y autosuficientes, mejoremos su autoestima, fomentemos su creatividad, desarrollemos su capacidad de esfuerzo...
Olvidemos nuestras frustraciones profesionales, esquivemos las zancadillas que nos pone la sociedad, ignoremos los prejuicios sobre nuestra área. Somos como los "Hombres de Harreson" o el "Equipo A", como Chuck Norris, Rambow o Superman. Sintámonos orgullosos de lo que somos. Te vuelvo a decir, somos un cuerpo especial.
Nos reducen los horarios, se nos marginan de las competencias básicas, ¿y la competencia motriz, dónde está?, la especialidad desaparece de la formación universitaria de magisterio,¿ a dónde vamos a ir a parar?... Quieren alumnos competentes, ¿pero en qué? En lengua, matemáticas y en el conocimiento e interacción con el medio. ¿Y las otras cinco competencias? ¿Quien las va a desarrollar? ¿Cómo puede interactuar un niño desde su pupitre? ¿Como puede mejorar su autonomía personal si no ha desarrollado sus cualidades y habilidades y destrezas motrices? ¿Cómo puede interactuar con los demás si sólo puede relacionarse con los compañeros de las mesas que hay a su alrededor?..
Está claro que somos un "grano en el culo" para la administració
¡Somos los de Educación Física! Desafortunadamente que poco nos quedará por serlos. Nos están pidiendo la placa y el arma, pero si al final todos somos generalistas, no olvidéis vuestras raíces, porque ¡Somos los de Educación Física!
Juan Carlos Muñoz Díaz
CAMPAÑA POR EL ORGULLO DE SER DOCENTE DE EDUCACIÓN FÍSICA. PÁSALO....
1 de gen. 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)