29 de juny 2011

La capsa de l'Anna

Durant l'any hem fet mooooooltes activitats a l'escola, i fa molt temps ens van demanar que portéssim una capsa amb la nostra foto, i l'altre dia la Carme ens la va entregar tooooota plena de toooootes les coses que havíem fet la classe dels cargols. Ja veureu com us agradarà ;)




5 de juny 2011

11 de març 2011

saps dir-ho en català?

Àstrid Bierge


No hi ha res que m'interessi més que les paraules. És com una malaltia.

Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d'una butxaca foradada. De moment el rècord se l'emporta Difunts sota els ametllers en flor, d'en Porcel, que em va fer treballar com una negra.

Cada cop que m'atreveixo a obrir les Petites Proses Blanques de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil.litza.

A part de les paraules boniques o estranyes, m'interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N'hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m'assalten mentre estic al tren o pel carrer.

Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula
retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinas tirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen
estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se o maneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada.
Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix.

Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples. Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala o tripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada.
No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat, papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito que quitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia': Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/ no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillos són els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a la pantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.

Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: 'Tenint en compte el que hi ha, és bastant'. Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens estiméssim més la nostra llengua, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).