Castilla-La Mancha da un PC portátil a cada profesor
http://www.elpais.com/articulo/sociedad/Castilla-La/Mancha/da/PC/portatil/profesor/elpepisoc/20081008elpepisoc_4/Tes/
EL PAÍS - Madrid - 08/10/2008
El Gobierno de Castilla-La Mancha inicia hoy el reparto de un ordenador portátil a cada uno de los 28.500 docentes de la enseñanza pública, con el objetivo de mejorar el uso de la informática en las escuelas. La entrega se hará de forma escalonada y simultánea en las cinco provincias desde esta semana y hasta el 15 de diciembre.
Los portátiles, de la marca Toshiba y con conexión wi-fi, tienen acceso a las principales aplicaciones de gestión de la Consejería de Educación y Ciencia, así como a la aplicación de creación de contenidos Cuadernia, base de datos legislativa, enciclopedias y diccionarios. La junta ha adjudicado también la prestación de un servicio de asistencia técnica y formación al profesorado.
Què us sembla?
7 d’oct. 2008
coses per la nena
hola!!últimament, com és normal, a part que anem de cul, només mirem coses per la nena.. i la pròxima adquisició serà això..
crec que va de conya, ja no és allò que sempre el portes penjat davant, sinó que té dues posicions.. i és la canya!! apa, ja anirem posant-vos més coses que volem!! :)
crec que va de conya, ja no és allò que sempre el portes penjat davant, sinó que té dues posicions.. i és la canya!! apa, ja anirem posant-vos més coses que volem!! :)
1 d’oct. 2008
L'educació no necessita funcionaris
Acabo de veure la notícia, i no us ho podreu creure, però avui a les 20:30 m'he comprat el llibre d'aquesta autora. L'he trobat super interessant. Llegiu l'entrevista, és molt bona.
L'educació no necessita funcionaris"
Victòria Camps Catedràtica de filosofia moral i política a la Universitat Autonòma de Barcelona
Lluís Martínez
MARIA ÀNGELS TORRES
Vostè diu al seu llibre que l'educació ha perdut el nord. Com ha succeït?
En part, per desorientació sobre com hem d'educar. Però vull aclarir que no em refereixo als coneixements, sinó de la formació de la persona. Em refereixo als valors com el respecte, la llibertat i la solidaritat. Valors que tenim clars, però que no sabem com transmetre.
Per què?
Perquè hem rebutjat la manera de fer del passat, però no l'hem substituïda per res. I si hi ha un buit, l'educació es converteix en un deixar fer. El contrari del que ha de ser.
I què ha de ser l'educació?
Educar vol dir extreure el millor del que cada persona porta a dins. L'educador ha de tenir criteri sobre el que és millor i pitjor. Ha de reprimir conductes. L'educació té un element coactiu inevitable.
Els professors es queixen de falta de respecte dels alumnes.Abans hi havia símbols i formes de mostrar respecte al professor. Fa temps que s'han perdut. Hem acostat pares, professors i alumnes sense tenir en compte que l'acostament no pot ser total, perquè llavors es perd una asimetria necessària. Els infants han de saber que hi ha una persona adulta que té autoritat.
Quan escriu que l'educació ha perdut el nord, es refereix a l'escola pública o a la concertada?Parlo de l'educació com a concepte. No penso només en l'educació que proporciona l'escola, sinó en la que dóna la família. De fet, el meu llibre va dedicat al que hauria de fer la família i com ha de col·laborar amb l'escola.
La família ha dimitit de la seva funció educadora?
Tothom traspassa responsabilitats a l'escola. Sempre que hi ha un problema social, busquem la solució a l'escola. La família tendeix a culpabilitzar l'escola. Però la família és el primer agent educatiu. L'escola només ajuda.
Una idea principal del seu llibre és que no creiem en l'educació. Per què?
Perquè en educació els resultats sempre apareixen a llarg termini. I ara vivim una època en la qual pensem que o el resultat és immediat o no val la pena dedicar-s'hi.
Quina és l'arrel del problema? Que s'ha vist que no cal estudiar gaire per viure bé?
No, perquè l'estudi és el que encara aguanta l'educació. Encara creiem que per triomfar a la societat cal una formació acadèmica sòlida. De fet, els mestres es queixen de vegades que als pares només els preocupa el rendiment. I és que l'educació és formar la persona, una dimensió que no sabem ben bé com abordar.
Abans es feien millor les coses?
Vull remarcar que jo no dic en cap moment que l'educació de l'època franquista fos millor. Hem progressat en moltes coses, però potser n'hem abandonades massa. Entre l'extrem d'intervenir molt i el de deixar fer hi ha d'haver un punt mitjà. No l'hem trobat.
Els estudis internacionals diuen que ni la transmissió de coneixements fem bé...
Perquè s'ha volgut afavorir l'espontaneïtat del alumne, d'una banda, i motivar-lo perquè estudiés, de l'altra. Una contradicció. L'estudi és esforç.
La cultura de l'esforç...
Sí. Ara parlem molt de la necessitat de reintroduir-la, però tampoc es vol traumatitzar l'alumne. I resulta que per obtenir bons resultats s'han d'aplicar uns valors instrumentals com la disciplina i l'esforç, que tenen una finalitat educativa perquè formen el caràcter.
Què opina del fet que canviem de llei d'educació cada cop que canvia el color del govern?
Terrible. Cansa. I de vegades veus que, després, els canvis no són tants. Hi ha una gran lluita política per deixar-ho tot tal com estava. A més, les lleis són importants, però encara ho és més que s'apliquin bé.
Ara tenim una llei d'educació al Parlament. Què en pensa?
A mi no em sembla dolenta, però insisteixo: el que importa és l'aplicació que se'n faci.
El professorat s'oposa a algunes propostes, com que se'ls avaluï...
Em sembla al·lucinant que s'hi oposin. Jo sóc professora i estic d'acord que els alumnes i la societat avaluïn la meva feina. Per què no? Fem un servei a la societat. Ens paguen per això. Cosa diferent seria que l'avaluació es convertís en un acte burocràtic mal fet.
La burocràcia és un altre mal de l'educació?
L'educació no necessita funcionaris. Això s'hauria d'anar canviant, perquè aquesta situació genera desconfiança dels pares cap als mestres. Donen per pressuposat, sense que sigui veritat, que en tenir la feina segura ja no s'esforçaran ni intentaran millorar.
¿Les escoles públiques tindrien millors resultats si els mestres no fossin funcionaris?
El sistema funcionarial impedeix gestionar bé un centre. És menys dinàmic que un centre privat, que pot contractar qui vulgui. La llei d'educació dóna més autonomia als centres. Això és bo. Però si els centres no poden crear un equip propi és difícil que puguin fer ús d'aquesta autonomia.
L'educació no necessita funcionaris"
Victòria Camps Catedràtica de filosofia moral i política a la Universitat Autonòma de Barcelona
Lluís Martínez
MARIA ÀNGELS TORRES
Vostè diu al seu llibre que l'educació ha perdut el nord. Com ha succeït?
En part, per desorientació sobre com hem d'educar. Però vull aclarir que no em refereixo als coneixements, sinó de la formació de la persona. Em refereixo als valors com el respecte, la llibertat i la solidaritat. Valors que tenim clars, però que no sabem com transmetre.
Per què?
Perquè hem rebutjat la manera de fer del passat, però no l'hem substituïda per res. I si hi ha un buit, l'educació es converteix en un deixar fer. El contrari del que ha de ser.
I què ha de ser l'educació?
Educar vol dir extreure el millor del que cada persona porta a dins. L'educador ha de tenir criteri sobre el que és millor i pitjor. Ha de reprimir conductes. L'educació té un element coactiu inevitable.
Els professors es queixen de falta de respecte dels alumnes.Abans hi havia símbols i formes de mostrar respecte al professor. Fa temps que s'han perdut. Hem acostat pares, professors i alumnes sense tenir en compte que l'acostament no pot ser total, perquè llavors es perd una asimetria necessària. Els infants han de saber que hi ha una persona adulta que té autoritat.
Quan escriu que l'educació ha perdut el nord, es refereix a l'escola pública o a la concertada?Parlo de l'educació com a concepte. No penso només en l'educació que proporciona l'escola, sinó en la que dóna la família. De fet, el meu llibre va dedicat al que hauria de fer la família i com ha de col·laborar amb l'escola.
La família ha dimitit de la seva funció educadora?
Tothom traspassa responsabilitats a l'escola. Sempre que hi ha un problema social, busquem la solució a l'escola. La família tendeix a culpabilitzar l'escola. Però la família és el primer agent educatiu. L'escola només ajuda.
Una idea principal del seu llibre és que no creiem en l'educació. Per què?
Perquè en educació els resultats sempre apareixen a llarg termini. I ara vivim una època en la qual pensem que o el resultat és immediat o no val la pena dedicar-s'hi.
Quina és l'arrel del problema? Que s'ha vist que no cal estudiar gaire per viure bé?
No, perquè l'estudi és el que encara aguanta l'educació. Encara creiem que per triomfar a la societat cal una formació acadèmica sòlida. De fet, els mestres es queixen de vegades que als pares només els preocupa el rendiment. I és que l'educació és formar la persona, una dimensió que no sabem ben bé com abordar.
Abans es feien millor les coses?
Vull remarcar que jo no dic en cap moment que l'educació de l'època franquista fos millor. Hem progressat en moltes coses, però potser n'hem abandonades massa. Entre l'extrem d'intervenir molt i el de deixar fer hi ha d'haver un punt mitjà. No l'hem trobat.
Els estudis internacionals diuen que ni la transmissió de coneixements fem bé...
Perquè s'ha volgut afavorir l'espontaneïtat del alumne, d'una banda, i motivar-lo perquè estudiés, de l'altra. Una contradicció. L'estudi és esforç.
La cultura de l'esforç...
Sí. Ara parlem molt de la necessitat de reintroduir-la, però tampoc es vol traumatitzar l'alumne. I resulta que per obtenir bons resultats s'han d'aplicar uns valors instrumentals com la disciplina i l'esforç, que tenen una finalitat educativa perquè formen el caràcter.
Què opina del fet que canviem de llei d'educació cada cop que canvia el color del govern?
Terrible. Cansa. I de vegades veus que, després, els canvis no són tants. Hi ha una gran lluita política per deixar-ho tot tal com estava. A més, les lleis són importants, però encara ho és més que s'apliquin bé.
Ara tenim una llei d'educació al Parlament. Què en pensa?
A mi no em sembla dolenta, però insisteixo: el que importa és l'aplicació que se'n faci.
El professorat s'oposa a algunes propostes, com que se'ls avaluï...
Em sembla al·lucinant que s'hi oposin. Jo sóc professora i estic d'acord que els alumnes i la societat avaluïn la meva feina. Per què no? Fem un servei a la societat. Ens paguen per això. Cosa diferent seria que l'avaluació es convertís en un acte burocràtic mal fet.
La burocràcia és un altre mal de l'educació?
L'educació no necessita funcionaris. Això s'hauria d'anar canviant, perquè aquesta situació genera desconfiança dels pares cap als mestres. Donen per pressuposat, sense que sigui veritat, que en tenir la feina segura ja no s'esforçaran ni intentaran millorar.
¿Les escoles públiques tindrien millors resultats si els mestres no fossin funcionaris?
El sistema funcionarial impedeix gestionar bé un centre. És menys dinàmic que un centre privat, que pot contractar qui vulgui. La llei d'educació dóna més autonomia als centres. Això és bo. Però si els centres no poden crear un equip propi és difícil que puguin fer ús d'aquesta autonomia.
"la culpa és dels pares..."
Bernat Dedéu
http://paper.avui.cat/article/dialeg/140998/la/culpa/es/pares.html
Se'ns acumulen les crisis (econòmica, de valors, educativa...) mentre intentem farcir l'habitual perplexitat nostrada d'un tsunami de discursos exculpadors amb un trist denominador comú; la crisi sempre és externa a nosaltres en termes causals, és l'obra exclusiva d'uns senyors encorbatats que ara per fi s'enfanguen recollint caixes de l'oficina, d'uns mestres sense autoritat que no posen límits a la grolleria dels nens, d'una administració incompetentment poc previsora...
La crisi mai no és subjectiva, ni ens taca, perquè es dilueix en el mar de la responsabilitat col·lectiva com el sucre a l'ocre del cafè. Una hipocresia que resulta especialment significativa en el problema de l'educació; maleïm els polítics quan encasten la quitxalla en barracons inhòspits, els consellers taüls que no responen a problemes massa atàvics, i -per si amb això no n'hi hagués prou- disparem el tret cap al jugador més feble del partit; l'infant o l'adolescent que no sobrepassa els llistons ideats pels buròcrates d'Europa. Però, sense negligir qüestions com les que cito, el veritable problema de l'educació és de contingut i responsabilitat social. Si a penes tenim (els adults!) una noció del que és la ciutadania, els drets humans, la relació de la nostra cultura amb la religió o la sexualitat, com volem que els nens arribin a tenir idea de les equacions de segon grau o la història medieval? Quants pares revisen el contingut dels llibres de text que s'empassen els seus fills per assegurar-ne la correcció? Si jo tingués 15 anys, creguin-me, m'estaria pixant de riure veient com adults suposadament superiors m'expulsen de l'ensenyament amb aquesta manifesta inoperància que, al límit, acostuma a acabar amb els nens a les mans dels psicòlegs. Sort que els infants, ben llestos, saben que tota la culpa és dels pares... bernatdedeu@gmail.com
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 25. Dimarts, 30 de setembre del 2008
http://paper.avui.cat/article/dialeg/140998/la/culpa/es/pares.html
Se'ns acumulen les crisis (econòmica, de valors, educativa...) mentre intentem farcir l'habitual perplexitat nostrada d'un tsunami de discursos exculpadors amb un trist denominador comú; la crisi sempre és externa a nosaltres en termes causals, és l'obra exclusiva d'uns senyors encorbatats que ara per fi s'enfanguen recollint caixes de l'oficina, d'uns mestres sense autoritat que no posen límits a la grolleria dels nens, d'una administració incompetentment poc previsora...
La crisi mai no és subjectiva, ni ens taca, perquè es dilueix en el mar de la responsabilitat col·lectiva com el sucre a l'ocre del cafè. Una hipocresia que resulta especialment significativa en el problema de l'educació; maleïm els polítics quan encasten la quitxalla en barracons inhòspits, els consellers taüls que no responen a problemes massa atàvics, i -per si amb això no n'hi hagués prou- disparem el tret cap al jugador més feble del partit; l'infant o l'adolescent que no sobrepassa els llistons ideats pels buròcrates d'Europa. Però, sense negligir qüestions com les que cito, el veritable problema de l'educació és de contingut i responsabilitat social. Si a penes tenim (els adults!) una noció del que és la ciutadania, els drets humans, la relació de la nostra cultura amb la religió o la sexualitat, com volem que els nens arribin a tenir idea de les equacions de segon grau o la història medieval? Quants pares revisen el contingut dels llibres de text que s'empassen els seus fills per assegurar-ne la correcció? Si jo tingués 15 anys, creguin-me, m'estaria pixant de riure veient com adults suposadament superiors m'expulsen de l'ensenyament amb aquesta manifesta inoperància que, al límit, acostuma a acabar amb els nens a les mans dels psicòlegs. Sort que els infants, ben llestos, saben que tota la culpa és dels pares... bernatdedeu@gmail.com
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 25. Dimarts, 30 de setembre del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)