Quin dia!

Avui he anat a l'escola, on vaig fer la última substitució... els trobo molt a faltar als nens..
Tothom a vist l'Anna, els nens i nenes flipaven, feien comentaris tipus: oohh, que mona.. ohh, que petita, ohhh quan temps té? ohhh, se parece a ti Anna! ohhh, que ojos.. hehehe, haurieu de veure les cares que feien, no té preu... molts em deien: Anna que nos vas hacer clase hoy? por fi... me'ls hagués menjat a tots, i quines abraçades, i m'han petonejat tant com han pogut...són tan macos.. ELS TROBO MOLT A FALTAR.
Ara mateix ploro i tot, perquè m'omplen taaaaaaaan, i ara entenc a la Zel, és molt dur estar separat d'ells, i em direu: però si estàs amb la teva filla, que és el més bonic i millor que t'ha passat mai.. però és diferent, l'Anna encara és molt petita, però aquelles cares, aquells somriures, aquelles abraçades que he sentit avui... en fi, així és la vida, perquè al maig, quan m'incorpori un altre vegada, no ho faré on estava, a Terrassa, sinó que no ho sabré fins el dia de nomenaments, així que.. quan l'Anna sigui una mica més gran, hi tornaré anar, perquè la vegin (l'excusa per veure'ls jo).

La tarda ha estat cansada, l'Anna no ha dormit, i no m'ha deixat fer gaire cosa, les nenes (les gosses) dormien placidament al menjador, i ha estat una tarda trista...d'aquelles que costen i costen de passar, però en fi, ara que quasi bé ja és la 1 de la nit, el meu marit, el Lluís, m'ha tret un somriure d'orella a orella, tan simple com enviar-me una fotografia d'una cosa que m'agrada..

i ara m'acaba de dir, mira, una altre.. és tan tan taaaaaaaaaaaan el meu home... no sé què faria sense ell.

M'agrada molt el nou 600, i tenir aquest, seria la bomba...

o aquest altre...

L'amistat

Fa aproximadament 10 anys, quan jo en tenia 15 i estava viciada als xats, internet i tota la era virtual, anava a la biblioteca del centre de la meva ciutat, inclús a vegades feia campana i anava a conectar-me, era gratuït i s'havia d'aprofitar. En un d'aquests dies, xatejant amb un portal de bàsquet, vaig conéixer una noia, l'Ana, de Gijón, ella també jugava a bàsquet i el seu xicot també.

Les dues teniem un nick de jugador de bàsquet, que ara ja no recordo, potser Jordan i ella Barkley, i poc a poc vam començar a tenir una amistat. Ens vam donar els correus, però jo, nosé perquè vaig perdre el seu. I un dia, ja no es va conectar més al xat de bàsquet, i vam perdre el contacte, potser durant un any.

Sorprenentment, ella que també havia perdut el meu correu, el va recuperar i un dia vaig rebre un mail amb l'explicació corresponent, i ja em va donar el seu msn i vam seguir l'amistat fins al dia d'avui, i el bo del cas, és que només ens hem vist una sola vegada.

És increïble, que a tants quilòmetres de distància, aquesta noia, la toqui, i jo siguem TAN amigues. Són d'aquelles amistats que encara que estiguin lluny, són aprop. Tan ella com jo, ens hem explicat la vida en vers, i sempre que l'he necessitat hi ha estat, tan per msn, com per sms...i viceversa. Sembla mentida oi? estic tant contenta de tenir una amiga així.. no us ha passat mai amb alguna amistat que sembla que si no us veieu cada setmana o cada mes ja s'enfaden? i diuen: això és amistat?

Valoro molt aquesta amistat, hem passat moments de tot, normalment bons però també moments difícils en la vida personal de cada una.

I tot això ve, perquè avui he rebut un regal de la Toqui, ja fa uns dies, ens va demanar, als seus amics, l'adreça de casa i ens va informar que rebriem quelcom, un detall que no havia pogut fer abans,i que el feia ara per donar les gràcies als seus amics per estar sempre al seu costat.

El regal ha estat un llibre, ella sap que m'encanta llegir, i m'ha regalat " El món groc", de l'Albert Espinosa.

Amb ell, hi acompanyava una nota explicativa del motiu del regal i el significat d'aquest, i al segon paràgraf diu:

"Que seas mi amarillo quiere decir que estás un escalón más arriba de ser mi amigo, que eres una persona especial para mi como no lo son otros amigos, con la que antes o después sentí una conexión distinta, por la cual, quise contarte cosas muy mías, y por la cual no hace falta que hablemos o nos veamos a menudo para saber que puedo acudir a ti cuando quiera i viceversa"

Muchisssimas gracias mi nina!!! eres la bombaaaaaaaaaaa!!! nos vemos pronto eh??? te quiero pilaaaaaaaaaa!!! muaaaaaaaaaaa

TOQUI

Ralentissez!

Aquests dies a la Cerdanya, hem aprofitat per estar de relax, però com sempre també hem buscat fer catxés per la zona. Aquest poble es diu Fontrabiouse, més amunt de Saillagouse, prop de Piugcerdà. Mentre buscavem, vaig veure això, la senyal en si ja és xula, però el que em va encantar és el pal que aguanta la senyal, aquest llapis de color vermell, alertant del perill!! A França les coses són tan diferents..