Tothom a vist l'Anna, els nens i nenes flipaven, feien comentaris tipus: oohh, que mona.. ohh, que petita, ohhh quan temps té? ohhh, se parece a ti Anna! ohhh, que ojos.. hehehe, haurieu de veure les cares que feien, no té preu... molts em deien: Anna que nos vas hacer clase hoy? por fi... me'ls hagués menjat a tots, i quines abraçades, i m'han petonejat tant com han pogut...són tan macos.. ELS TROBO MOLT A FALTAR.
Ara mateix ploro i tot, perquè m'omplen taaaaaaaan, i ara entenc a la Zel, és molt dur estar separat d'ells, i em direu: però si estàs amb la teva filla, que és el més bonic i millor que t'ha passat mai.. però és diferent, l'Anna encara és molt petita, però aquelles cares, aquells somriures, aquelles abraçades que he sentit avui... en fi, així és la vida, perquè al maig, quan m'incorpori un altre vegada, no ho faré on estava, a Terrassa, sinó que no ho sabré fins el dia de nomenaments, així que.. quan l'Anna sigui una mica més gran, hi tornaré anar, perquè la vegin (l'excusa per veure'ls jo).
La tarda ha estat cansada, l'Anna no ha dormit, i no m'ha deixat fer gaire cosa, les nenes (les gosses) dormien placidament al menjador, i ha estat una tarda trista...d'aquelles que costen i costen de passar, però en fi, ara que quasi bé ja és la 1 de la nit, el meu marit, el Lluís, m'ha tret un somriure d'orella a orella, tan simple com enviar-me una fotografia d'una cosa que m'agrada..
i ara m'acaba de dir, mira, una altre.. és tan tan taaaaaaaaaaaan el meu home... no sé què faria sense ell.
M'agrada molt el nou 600, i tenir aquest, seria la bomba...
o aquest altre...