Era molt escandalosa, però tenia moltes moltes ganes de jugar, jo sempre li posava la ma sota el coixí, o la funda del sofà, i ella venia a mossegar-la.
Amb el temps, quan em vaig fer gran, doncs va començar a ser el gos dels meus pares, típic no? i val a dir, que no la tenien com una filla no, sinó que pitjor.
M'he perdut els últims 4 anys de la seva vida, ja que vaig marxar de casa per anar a viure amb el Lluís, però tot i així, alguna vegada que l'havia tret a passejar...no bordava per l'escala, hehehe, els meus pares no ho havien aconseguit mai i fa 1 mes, l'última vegada que la vaig treure, encara em va fer cas.
Ahir, 15 de gener, ens va deixar per sempre, només podrà entendre aquest sentiment, les persones que s'estimin els animals, les persones que tinguin els gossos com a fills, perquè poca gent entén que un gos et pot donar molt més que una persona.
Adéu Nani, siguis on siguis sempre et recordaré, t'estimo molt.
3 comentaris:
JO HO ENTENC PERFECTAMENT...
AIXÍ QUE MOLTS ÀNIMS QUE SEGUR QUE US HA DEIXAT UNA GRAN TRISTESA!!!
petonets animadors!!!
Et puc entendre, saben molt bé donar i rebre i sincerament.
T'entenc perfectament Anna! Jo vaig plorar molts dies per un conillet que va viure amb mi durant 5 anys i que era més que de la família! Quan perds un animal molt estimat has de fer un dol com qualsevol altra pèrdua. I tens raó quan dius que hi ha molta gent que no ho entén, però crec que és perquè no han estimat mai un animal. Un petonàs i ànims!
Publica un comentari a l'entrada